Art teràpia

Grup Dol: Moltes gràcies, Emma per voler parlar amb nosaltres i concebre'ns aquesta entrevista, com ja saps som estudiants de la Massana i estem investigant de quina manera portar el dol, i ens hem informat de diferents referents artístics que tracten el dol en les seves obres i com aquests expressen les seves emocions a través del dol a l'hora de crear matèria artística i doncs hem pensat amb tu i, per tant, amb l'artteràpia, ja que ens sembla molt interessant poder relacionar l'artteràpia com a metodologia artística per sanar i entendre la manera de portar el dol personalment. Hem redactat algunes preguntes sobre aquest tema i esperem que et resultin curioses. Les teves paraules ens ajudaran molt a l'hora de poder continuar amb la investigació.

Emma: És súper interessant!

G: Per començar, ens agradaria saber, com et vas posar en el tema més terapèutic?

E: Doncs jo abans de triar l'opció d'Arts i disseny vaig haver de fer batxillerat i estava entre el científic per fer psicologia i l'artístic per fer art i disseny, "bueno" finalment per certes raons vaig acabar tirant per l'art, però sempre em va quedar com aquesta "espinita" de què hagués passat si hagués fet psicologia, a més "bueno" el típic de què quan vas a treballar d'Arts i dissenys: "de que vas a trabajar?, explícame un poco porquè no entiendo lo que haces", això no li preguntes a un metge i tampoc entens el que fa però bueno en fin. I clar, tot això amb 16 o 17 anys que encara t'estàs construint i passen moltes coses, i quan vaig acabar arts i disseny em vaig trobar en aquesta crisi existencial de dir: ara què?, ara tinc molts coneixements, he crescut com a persona, però no he trobat el meu camí laboral a la carrera, llavors, també el que et porta la societat és a seguir estudiant, a seguir-te formant, i això, vaig voler estudiar teatre, no vaig poder, per la pandèmia i de més, i vaig veure, buscant, una mica de desesperació també no? Pensant, si no estudio, no serveixo, llavors, buscant, vaig trobar tal qual la paraula artteràpia. Ja la coneixia d'abans perquè a més amb el meu TFG vaig investigar a una artterapeuta, però mai li havia donat com importància, perquè tenia prejudicis amb l'artteràpia de saber de quant científic i racional era no? Perquè en aquella època tenia el cap més quadrat i ho vaig llegir i "oye" igual és el moment de treure'm aquests prejudicis i ho vaig fer una mica així, de tirar-me a la piscina, a més has de pagar una pasta així que era una decisió bastant important, però va ser una mica com amor a primera vista, una mica amb respecte perquè tenia molts prejudicis, però va ser una mica intuïció i doncs aquí estic.

G: I entrant en el tema del dol, entenent el dol com a procés emocional que fa un subjecte una persona i que s'inicia davant el final d'una cosa, què és per tu el dol, com ens el podries definir?

E: Jo el que m'he trobat, tota l'entrevista la faré des de la meva perspectiva.

G: Sí, és clar!

E: Jo el que m'he trobat és que al final el dol és tot, qualsevol canvi que passa a la teva vida deixes altres, llavors, depèn de com l'hagis integrat, passa a ser un dol sa o un dol que al final es converteix en traumàtic o el que sigui no? Llavors per mi el dol és canvi, és trobar-te en una situació, en la que no tenies prevista, i tot això que deixes enrere té al final a veure amb altres coses, llavors aquí és quan no es construeix un dol sa, quan aquelles coses que ja tenies d'abans i no estan ben construïdes i tot el que passa després i canvi, se't queda, en algun lloc, del cos i s'encalla.

G: Llavors, això que es queda aquí atrapat tu creus que es pot alliberar, el dol, o has d'aprendre a viure amb aquesta nova sensació o sentiment i aleshores acceptar aquest nou canvi serà realment l'alliberació?

E: Això depèn molt de la persona, i depèn molt del tipus de dol, perquè no sé si m'estic avançant, però "bueno" al final hi ha molts dols, així a termes generals, hi ha els coneguts i els no reconeguts, al final un dol no és només teu sinó que també és compartit i té molt a veure en com processes el dol. Si és un dol reconegut, tot el que està al teu voltant, al final farà perquè aquest dol estigui acompanyat, millor o pitjor, això és una altra història, si és un dol, no reconegut, posaré un exemple, ara els animals ja són éssers vius que conviuen amb nosaltres, però fa anys no, aleshores que se't morís un gos, "no es pa tanto", al final, és un dol no reconegut per la societat i el procés de sanar això és molt més llarg i és molt més difícil perquè al final ningú t'està acompanyant i ningú t'està entenent, llavors jo crec que la manera de sanar és, al final els dols des del primer moment poden ser sans, si tu els estàs integrant, encara que tu estiguis trista, però el que s'encalla és quan no l'has atès i això surt en el temps, llavors si tu ets capaç de donar-te conte de què hi ha una cosa que no l'has integrat bé i et predisposes a canviar això, sempre es pot transformar, serà més ràpid o més lent, depèn de la persona.

G: I creus que ho podem gestionar sols i de manera sana?

E: Des de la meva perspectiva artterapeuta, crec que sempre necessites ajuda en coses que ningú t'ha ensenyat, que això va relacionat també amb l'educació que tenim a nivell sentiments, si ningú t'ensenya a fer un pastís, mai el sabràs fer, doncs amb les emocions és el mateix. Llavors tenim una educació en la que, poc a poc, va canviant, però el que és a nivell d'intel·ligència emocional, bastant zero i si ningú t'ensenya a passar un dol, doncs, no sabràs fer-ho, llavors en aquest aspecte, sí que crec que ha de ser acompanyat.

G: Creus que les persones identifiquem el procés del dol i li donem l'espai suficient?

E: Jo crec que en general en aquesta societat el canvi li costa molt i alhora és incompatible amb el ritme de vida, perquè al final tenim un ritme de vida molt alt que canvia constantment, però nosaltres quan canviem, ens estem traint, a la persona que hem construït, perquè al final costa construir una identitat i canviar això crea un bloqueig. Considero que al final el dol, com és qualsevol procés de canvi, ja en si mateix el canvi està integrat, per tant, l'únic que hem de fer és escoltar-lo, veure'l i respectar-lo.

G: I això creus que es fa?

E: És que és inevitable, el problema està en quant el volem evitar, a nivell de societat hi ha també dols de societat, quan hi ha canvis, quan passen coses, quan ho volem evitar és quan no ho atenem, no li donem importància i és quan creem un dol traumàtic. També aclarir que acceptar el canvi establert per la societat, però acceptar-ho, com la pandèmia i no treballar-ho, "me quedo en casa porque lo dice el estado", però que faig quan m'entra ansietat per estar a casa, com a societat no s'ha tractat com a col·lectiu, s'ha tractat qui decideix fer-ho de manera individual. Sí que a nivell de salut mental hi ha hagut un boom, però a nivell social no s'ha treballat. Cada persona té els seus problemes, però a nivell societari, a nivell comunitari no s'ha tractat. A nivell públic els recursos són molt limitats per això. Llavors, no sé si he respost bé la pregunta, però crec que va una mica per aquí, que a nivell individual sí que és veritat que cada cop es tracta més, però a nivell societari crec que queda molta feina, i no només la de tractar el dol.

G: Tu creus que ens permetem sentir dol en uns vincles més que en altres? I, si és així, per què?

E: Al final hi ha dols que estan reconeguts i altres que no i això és cultural, perquè si te'n vas lluny d'occident, els dols es tracten d'una manera molt diferent, per exemple amb la mort, que és com el temps base del dol, cada cultura té la seva manera de veure la mort inclús de fer la cerimònia del canvi de vida, llavors jo crec que va molt amb la cultura, va molt amb el moment i amb el context.

G: Llavors segons el tipus d’entorn influeix en identificar o reconèixer el dol? Però llavors segons el tipus de dol, t’ajudarà a superar-ho de diferenta manera?

E: Jo la aparaula “superar”, no la utilitzaria.

G: “Gestionar”.

E: Qualsevol cosa no es supera, sinò que es transforma. Que sigui més fàcil o més difícil, el context, té molt a vere, i ja no només el context cultural sinò el familiar, si tens una familia on la mort és un tabú, que algu es mori de la familia, segur que hi ha coses amagades, perque no podràs ser lliure, ni expressar tot el que sents, llavors ja no és a nivell nomes cultural, va com per escales suposo. Si se’t mor la parella és algo reconegut per la societat, però aleshores entra el tema de la viudetat, que és algo molt cultural. Llavors hauriem d’entrar en cada tema i inclús en cada persona.

G: Per què no es parla de les ruptures entre amistats?

E: Mmm, jo crec que sí que es parla, és a dir...

G: Potser més ara, no?

E: Sí, jo crec que com tot. O sigui, abans, una mare no tenia tanta possibilitat de dir les coses que no li agraden de la seva maternitat, pe exemple. Ara ja, una mica més. Amb les amistats el mateix, abans... (un) ha canviat la vida i (un) ha canviat la vida i ja està, o sigui ens hem distanciat perquè hem canviat de vida. En canvi, ara, també la vida va molt més ràpid, canvia molt més sovint, però... també jo crec que és la perspectiva de cadascú: si una amistat es trenca, per què? Ha passat alguna cosa? Ha passat algun succés? O simplement t’has distanciat? O simplement ha canviat, no? S’ha transformat aquesta amistat, no és el que era abans.

G: Fa poc vam veure un post en el que et qüestionaven una mica com què passaria si exigissis de la mateixa manera una relació d’amistat que una relació de parella.

E: Jo crec que depèn de quanta càrrega d’intimitat li fiquis a la relació. Evidentment, en una relació de parella hi ha molta intimitat i per això hi ha molta càrrega, en una amistat depèn molt de la càrrega de vulnerabilitat, inclús, que tu li fiquis. Si tu li fiques molta càrrega de vulnerabilitat, si es trenca aquesta amistat serà molt més complicat de gestionar, no? Perquè hi has ficat molta energia i molt de tu en aquella relació, llavors, jo no sé si estic d’acord en això de que no es parli, jo crec que si que es parla, però a nivell individual.

G: Clar, perquè hi ha teràpia de parella, però no teràpia d’amics.

E: Sí, jo suposo que és perquè amb la parella, al tenir més vincles externs a tu, tens més necessitat de que tot es conservi. Per això hi ha una teràpia de parella, perquè tu tens fills, tens casa, tens no sé què... Aleshores, tot això que “no controles” algú t’ha d’ajudar a gestionar-ho. Amb una amistat aquests vincles no existeixen, llavors és molt més orgànic, diria jo, perquè no tens tantes coses que et facin nusos.

G: Què comporta el dol d’un vincle en un mateix?

E: Això és molt, molt, molt personal, cada individu actua d’una manera diferent, però jo ho ajuntaria amb el tema de la identitat. Nosaltres construïm la nostra identitat gairebé sempre a partir dels traumes que tenim, nosaltres som com som més per les coses dolentes que ens han passat que no per les coses bones. Amb això del dol és una miqueta el mateix: a tu t’afectarà en relació en com t’hagin afectat les teves coses negatives anteriors. Des de l’artteràpia és una perspectiva una mica diferent a la de la psicologia perquè la psicologia treballa molt amb els trastorns, amb el diagnòstic, en general, i des del diagnòstic avaluen. Amb l’artteràpia és un punt totalment diferent perquè parteixes des de la persona, que igual té un diagnòstic, o no, però és algo més, llavors si jo com a artterapeuta us fiqués en comú coses que passen amb el dol ja estaria donant per fet que totes les persones ho han de passar, no? I no, cada persona decideix quines són les seves maneres de viure el dol i, com he dit abans, el dol és una capa superficial de coses anteriors que s’havien quedat o que no s’han gestionat bé. Si jo em quedés només amb les coses del dol, per mi, ja estaria sent una mala professional perquè no estaria donant peu a que sortissin altres coses, a que el pacient pogués decidir si realment ell ho està sentint així o no. Llavors, si hagués d’arriscar-me i dir coses generals del dol, evidentment, la pèrdua d’allò que tenies i no tens com a tristesa profunda acostuma a passar bastant, el descontrol de la situació, comencen a passar coses que abans sabies gerupstionar i ara no i et crea un caos, però a partir d’aquí, emocionalment, cadascú ho gestiona com sap.
Com se sap si has “superat” o gestionat un dol?
Jo tornaria amb això de que no es supera, si no que es transforma. Sempre necessites una mica de perspectiva, tant amb el dol com en qualsevol altra cosa, fins que no et dones compte que no hi estàs pensant no saps que ja no està amb tu, però perquè això passi no només ho has hagut de “superar”, sinó que ha hagut de passar un temps en el qual ja no t’afecta. Amb l’artteràpia la transformació és constant, a cada sessió hi ha algo que es transforma, per petit que sigui, llavors crec que es fa evident quan veus el teu procés. Al final, l’artteràpia i procés es defineixen entre elles, no es poden separar, llavors quan tu veus el teu procés és quan decideixes com a persona (jo no intervinc aquí, jo només guio) si s’ha transformat o no, i normalment la resposta es “sí” perquè veus un canvi, ja no només amb les obres que crees sinó en com perceps una obra que vas fer i que vas fer amb un aspecte, amb un sentit, amb una idea, i ara amb el temps la veus totalment diferent. Molts cops, el que em passa amb els meus pacients quan fem una recapitulació d’obres és com: “ualah, de esta ni me acordaba”, “esta no la veía así”, “cómo en esta me ha pasado esto”. No tenien com aquesta perspectiva d’haver ficat tanta matèria, tant color, tant... I això al final és quan ho fiques en perspectiva i dius “buah, es que sí que estaba mal aquí y no lo sabía” i sí que ha canviat. Llavors s’ha d’integrar d’una altra manera en comptes de superar-ho.

G: Perquè amb aquestes obres que fas amb la gent que ve, els dius que pensin en algo en concret? O que es posin a crear directament?

E: En les meves dinàmiques de sessió, normalment, jo porto propostes, és a dir, comencem, normalment fem una meditació per crear un espai, una energia, i després jo proposo una dinàmica que depèn molt del moment en el que estigui el pacient, de com hagi vingut aquell dia: si jo tinc una proposta i el pacient o la pacient ve d’una manera determinada jo no podria per allò, seria contraproduent, llavors la intuïció i la improvisació són molt importants. L’escolta és molt important, canvies la dinàmica i pot sortir una obra matèrica (pintura, mural, fang, plastilina, fils...) o poden sortir “residus” d’algo més corporal, d’expressió física, estiraments... Depèn molt de la persona i del moment del procés en el que estigui, llavors els pacients i les pacients accepten fins on volen i poden. Hi ha pacients que es tiren a la piscina i ho fan tot i hi ha pacients que a vegades em diuen “avui no vull fer meditació”, aleshores és una resistència que jo he d’acceptar i ja poc a poc anirem fent consciència de per què no vols fer la meditació, què és el que se’t remou, què és el que no estàs integrant bé, què és el que et fa por d’arribar...

G: Una pregunta que volíem fer-te era si creies que “superar” era la paraula adequada per gestionar el dol, però ha quedat bastant clar que no, tenint en compte que “superar” implica anar en “contra de”, que pot ser tu mateix em aquest cas.

E: “Superar” va una mica en relació amb “no atendre”. Si ho superes vol dir que allò ja no existeix i això és mentida. Si ho atens estarà amb tu tota la vida perquè és algo que ha format part de tu i et farà créixer.

G: És com l’acceptació?

E: Al final és quant present ho tinguis, més que “superar”. Si ho transformes i ho utilitzes per créixer, al final formarà part de la teva identitat i, per tant, formarà part de tu sempre. Igual amb el temps està menys present, però sempre pot tornar. Mentre estigui atès, serà una manera sana de gestionar-ho.

G: Creus que podem treure benefici de com es tracta el dol en altres cultures?

E: Jo crec que la diversitat, en general, sempre serà positiva. De fet, un dels passos que va associat a aquesta feina és acceptar cada cop més la diversitat en qualsevol aspecte. Per mi un dels trets positius de la globalització que estem vivint és aquest: el fet de poder apropar-te a altres cultures i agafar el que a tu et vagi bé per a la teva persona, fora de que ja sigui una apropiació cultural o no, si no ho utilitzes per guanyar res, sinó que ho utilitzes perquè a tu se t’integri millor. Amb això de la mort cada cultura la veu d’una manera totalment diferent. Hi ha gent que té tabús amb la mort, el sexe i moltes altres coses... Si tu ets capaç de veure la diversitat i d’acceptar-la, vol dir que ets capaç de veure la teva i acceptar la teva. Normalment, quan et costa apropar-te a la resta i acceptar la resta és perquè la teva no està clara, és com lo típic que diuen de “cuando criticas hablas más de tí que del resto”, doncs això és una mica el mateix: si tu ets capaç de veure les altres cultures, de veure les parts positives i també les parts negatives, perquè igual hi ha cultures que dius “uy, qué manera más fea de ver la muerte” i igual és perquè a tu no t’agrada aquesta manera perquè et toca coses. A Mèxic la relació que tenen amb la mort és súper guai per mi, però és una relació molt oberta i no tothom està preparat per veure la mort d’una manera tan propera i tan oberta i allà estan tots “obligats” a veure-la així, aleshores per a algunes persones és una mica de conflicte. A alguns llocs d’Àfrica també tenen algunes cerimònies inclús prèvies a la mort. Però suposo que si amb tu mateixa estàs tractada, t’has revisat, crec que ets capaç de veure el per què a Mèxic em sentiria bé, per què a Àfrica no, per què amb la cultura occidental no estic d’acord... Perquè parteixes des de tu, des de la sinceritat que a tu et remou.

G: En el context dels vincles, el dol comença quan es trenca el vincle en sí?

E: Estem en canvi constant, llavors de vegades segueixes tenint la relació però la connexió que tenies ja ho has perdut. De fet, no cal pensar només en parella, en l’àmbit familiar sovint es pot tenir unes expectatives del que ha de ser aquesta figura per tu (pare, mare..) i durant un temps ho ha complert, però després, ja no, aquí encara que segueixis mantenint la relació, hi ha algo que s’ha perdut i per tant un canvi, un dol. En l’àmbit familiar és on més passa, perquè són els que et marquen quan ets petit i hi ha més capes de complexitat.

G: En què consisteix l’art teràpia?

E: L’art teràpia, a part de ser una psicoteràpia creativa en la que crees processos terapèutics a partir de l’expressió artística de la creació, del procés... Per mi, personalment, és un espai segur. Fora d’una definició més correcte, jo la definiria com un espai i així ho vull transmetre a la gent que acompanyo amb aquesta teràpia. Com un espai on ser tu i tenir tot el temps del món, de fet, com si tu poguessis ser el propi espai, i que per tant, pot passar de tot i passen moltes coses. Així doncs l’art teràpia és un lloc on “veure què passa?”, encara que tu mateix sempre sàpigues que hi han coses i tu no sempre pots veure-les, doncs l’art-teràpia et permet veure aquestes coses que no pots veure d’una altre forma. Al final és un diàleg constant amb tu mateix conscient, has de prendre moltes decisions des de la intuïció, des de la matèria, des del moviment... i aquí la raó no està. Per poder-ho fer has d’estar acostumada a expressar-te artísticament, però sobre tot, deixar-se portar sense esperar un resultat positiu, i sobre tot, en aquesta societat que des de petits et posen una taula davant sense poder sortir d’aquí i el moviment ja no existeix per exemple.
L’art-teràpia és un espai on trobar-te, poder investigar qui ets i què vols, i de tranquil·litat també, perquè sembla que sempre hagis de treure alguna conclusió no passa res si no s'esdevé així sempre.

G: Hi ha situacions concretes, casos, en què l’art-teràpia sigui més recomanada?

E: A la psicologia li va costar molt entrar dintre la medicina, per tant, és algo més institucional, que poc a poc, anirà obrint-se, així com va passar amb la psicologia. L’estat encara no està preparat per entrar en aquest món. Però les que estem en el context de l’art-teràpia fins i tot fa quatre anys, jo mateixa no sabia bé el que era, tenia prejudicis... Ara mateix, recomanaria més l’art teràpia que la psicologia! Depèn molt dels professionals, però per exemple, qualsevol teràpia humanista, com seria la gestalt, com que parteix de la persona, et dona aquest benefici de què no et cal un per què. El per què el trobaràs perquè, per això vas, i és per això que recomanaria l’art-teràpia abans que anar a un psicòleg. Fins i tot en lo clínic, l’art-teràpia et dona un descans. El problema és que, com que institucionalment no està inclòs, doncs no està ben pagat, no hi han recursos...
També depèn molt de la persona i de les necessitats de cada cas. Però recomano molt les teràpies humanistes i més corporals, ja que, penso que en la psicologia només et donen eines clíniques i això no és en el que es basa tot. A vegades no tot té una resposta amb paraules, amb llenguatge verbal.

G: Quines pràctiques artístiques tenen més impacte en el subjecte?

E: El subjecte és beneficia de la seva expressió, al final no té tant a veure amb el contingut, sinó amb la seva expressió. El fet que, la societat et digui que no dibuixes bé, etc. Jo no estic avaluant el dibuix, al revés, t’avaluaràs tu i el dibuix parlarà de tu. No té a veure en fer-ho bé o no i això es que és molt relatiu. Al final qualsevol expressió més primitiva, recuperar-la et dona molta vida i és molt necessari per estar a gust i transitar alguns fets tant primitius com el dol.
Els sentiments, les emocions i el cos, sempre han estat, a diferència del llenguatge verbal: no sempre hem parlat. Aleshores com que la raó sembla que impera més que lo intuïtiu, perdem més la part emocional, no lògica, i prendre decisions, des de lo no lògic i prendre decisions des d’aquí, ja és tota una transformació.

G: Pel que ens has anat explicant sembla que utilitzes força la pintura, però fas teràpia amb altres pràctiques artístiques o tècniques?

E: Sobre tot el que tinc en compte és quines expectatives té la persona que ve. Si la persona que ve, té les expectatives de pintar, llavors pintarem, perquè, ha de ser còmode sobre tot a l’inici. Tinc, fang, tinc diversos materials, i tot i que, sempre intento que hi hagi una peça final, un “ residu” de la sessió, a vegades és una experiència més corporal. Fer interactuar el cos amb la palpació de certes textures, prendre decisions de quin material escollir.. Tot això diu molt, i en tot moment el meu paper és d’acompanyament, però el que intento és que la persona que ha vingut sàpiga arribar, perquè, al final és ella qui té tota la informació.
A vegades explorant des de lo intuïtiu, s’ha d’anar en compte, perquè, de sobte ens trobem davant d’alguna cosa gegant que no estem preparats per assumir, i això fa que haguem fet dues passes endevant per fer-ne vint cap enrere.

G: Disposem de recursos artístics assequibles, a nivell individual i comunitari, que ens ajudin a gestionar el dol i les seves fases?

E: Mai és suficient quan parlem de recursos artístics, perquè tot és un recurs artístic. Si parlem de recursos artístics que tenim a l’abast tenim tots els que vulguem, estem rodejats. Recursos en tenim , el que no tenim és l’educació per veure aquests recursos.
“El arte es pintar”, i per tant et poses molts límits. L’educació artística és nefasta, també perquè parteix molt des de el resultat, “el resultat sempre ha d’existir”, però l’art no és això, hi ha coses que no tenen resultat, que son un procés. Això encara passa més amb l’art social, l’art per les persones, l’art que no es per una galeria per exemple. L’educació artística sempre hauria de partir des de una cosa íntima, perquè al final és com ens comuniquem. Sempre li hem donat més valor a la obra que a la intimitat.
Aniria molt bé tenir una assignatura d’art teràpia per poder conèixer l’art des de una altre perspectiva, per poder veure l’art des de tu mateix.
En conclusió, estem envoltats de recursos artístics, però si ningú t’educa no estàs obligat a saber-ho.

G: Moltes gràcies un altre cop per la teva disposició!